Es presenta un Bulldog anglès de 4 mesos d’edat per avaluar un buf sistòlic basilar esquerre d’intensitat mitjana. A la ecocardiografía es confirma la presencia d’una estenosis pulmonar moderada, amb velocitats de 4.2m/s (corresponent amb un gradient de pressió d’aproximadament 70mmHg), i sospita d’artèria coronària anòmala (ACA). Com que está en el grau moderat recomano esperar uns mesos per re-avaluar al final del creixement, ja que dintre del primer any pot empitjorar. Cinc mesos mes tard es presenta a revisió i la velocitat a través de l’artèria pulmonar ha augmentat a 5.5m/s (120mmHg), corresponent amb una estenosis pulmonar severa, pel que comencem tractament a dosis creixents d’atenolol fins 1mg/kg PO BID. Al mes d’haver començat l’atenolol el gradient es manté entre 90 i 100mmHg, que segueix classificant com una estenosis severa del tracte de sortida del ventricle dret.
El tractament ideal per l’estenosi pulmonar és la valvuloplàstia mitjançant la dilatació amb globus però, en casos de coronària aberrant, hi ha un risc molt elevat de causar obstruccions del fluxe coronari, arrítmies, isquèmia de miocardi, o fins i tot la mort de l’animal. Per comprovar la presència d’ACA obtinguerem una tomografia computada (TC) amb contrast intravenós (angio-TC) sota anestèsia general. Aquesta confirma la presència d’una artèria coronària dreta única tipus R2A, de la que en surten les dues coronàries principals, dreta i esquerre, abraçant l’anulus de l’artèria pulmonar, contribuint al seu estretament. Aquesta conformació de les coronàries tradicionalment es reconeix com a contraindicació absoluta per la realització de valvuloplàstia convencional.
Afortunadament, quan el ca tenia 10 mesos d’edat, i gràcies a l’assistència tècnica dels cardiòlegs veterinaris de la Universitat de Bristol, vam col·locar un stent pulmonar mitjançant cateterisme cardíac, el primer d’aquest tipus col·locat a l’estat Espanyol i un dels primers en tot el món. El protocol anestèsic va consistir en omeprazol 1mg/kg (PO la nit previa), premedicació amb metadona (0,2mg/kg) i maropitant (1mg/kg) IV, co-inducció amb propofol i midazolam (3 mg/kg i 0,3mg/kg IV respectivament IV), i manteniment amb isoflurà amb 50% oxigen combinat amb una infusió de lidocaïna (50mcg/kg/min). L’anestèsia va ser molt estable i sense complicacions a part d’algunes arrítmies durant la intervenció. L’analgèsia postoperatòria va consistir amb buprenorfina i meloxicam.
L’stent ve muntat sobre un globus inflable a alta pressió. En aquest cas en concret vam mesurar l’anulus en 10mm i conseqüentment vam usar un stent de 10mm de diàmetre i 40mm de llarg. A través de la vena jugular dreta, introduïm una funda vascular que fa tan d’introductor com de vehicle per la resta dels catèters. Aquesta funda, sempre guiada amb una guia hidrofílica atraumàtica s’avança fins al ventricle dret, on ajuda a avançar un catèter tipus cobra C2 fins a la dilatació post-estenòtica on es mesuren la pressió allà i després de retirar de nou dintre del ventricle esquerre es mesura la pressió en el ventricle. Un cop allà es fa la angiografia selectiva per localitzar exactament la estenosis, i un cop ben delimitada s’avança l’stent a través de la funda per deixar-lo exactament al mig de l’estenosis i s’infla el globus per col·locar-lo en la posició correcta. En el nostre cas, la pressió mesurada després d’inflar el globus no baixà tant com esperàvem, pel que vam avançar un segon globus de 12mm de diàmetre, i ara sí el gradient de pressió intraquirúrgic baixà significativament.
Just després de la cirurgia la velocitat a través de l’artèria pulmonar fou de 3.5m/s (corresponent amb un gradient de 50mmHg). Al mes de la cirurgia el gradient encara es considera òptim, amb la velocitat a 4m/s (gradient de 64mmHg). Actualment es troba asintomàtic i sense tractament.
