És l’afecció dels discos intervertebrals i els cossos vertebrals adjacents per un agent infecciós (principalment bacterià o fúngic). Pot arribar via hematògena, a través d´un cos estrany, ferida penetrant o després d’una cirurgia.

Signes Clínics

La discoespondilitis pot ocórrer en cans i  moixos  (i altres especies) de qualsevol edat, però és més freqüent en cans de races gegants i grans.

Pot aparèixer a qualsevol nivell de la columna vertebral tot i que amb més freqüència es produeix en  la columna toràcica i lumbar.

Els signes clínics variaran  en funció  de la ubicació de la vèrtebra o vèrtebres afectades i de la gravetat de la lesió. Els  més freqüents són la pèrdua de pes, l’anorèxia, la febre, la reticència a córrer o saltar i dolor/hiperestesia espinal. +/- signes de mielopatia (en casos de subluxació vertebral, presencia de empiema epidural o meningomielitis).

Diagnòstic

El diagnòstic pot ser difícil, ja que els signes clínics sovint són inespecífics. La discoespondilitis sempre s’ha de tenir en compte en un pacient amb febre d’origen desconegut.

Els signes clínics poden estar presents durant diverses setmanes o mesos.

La propagació hematògena de bactèries o fongs és probablement la causa més freqüent de discoespondilitis, tot i que la penetració directa de cossos estranys o post quirúrgica son altres causes a considerar.

Ocasionalment, poden aparèixer signes clínics abans que siguin evidents els canvis radiogràfics característics. Si se sospita discoespondilitis i no es poden trobar lesions característiques, s’ha de tornar a fer una radiografia en 2 o 4 setmanes. La imatge avançada (TC o ressonància magnètica) pot ser útil per identificar lesions vertebrals subtils.

El protocol diagnòstic en pacients amb sospita de discoespondilitis  inclouria.

  1. Hemograma i bioquímica sérica completa
  2. Proteïna C reactiva: es una proteïna de fase aguda que se eleva en malalties inflamatòries/infeccioses
  3. Anàlisis d´orina i cultiu d´orina
  4. Radiografies toràciques i de la columna vertebral
  5. Hemocultiu
  6. Si hi poden haver sospites de endocarditis. Ecografia de abdomen y Ecocardiografía
  7. Tècniques d’imatge avançada, com TAC o RM on podrem valorar la presencia de afectació del parènquima medul·lar, grau de severitat de la malaltia així com si existeix subluxació vertebral associada. En alguns casos podem fer puncions TAC guiades per recol·lectar mostres directament del espai afectat i així cultivar-les. Aquesta tècnica te riscos associats que son importants coneixer i informar al propietari
  8. Serologia de Brucella canis
Imatge 1: Radiografia lateral de un pacient esqueleticament inmadur, de la columna vertebral lumbar. S´observa una osteòlisis de les epifisis caudal i rostral dels cossos vertebrals de L4 i L5 respectivament. L´osteolisis es un dels signes radiologics mes comuns de les discoespondilitis. A mes se pot observar, esclerosis, estretament de l´espai intervertebral i neoformació ósea. Aquests processos poden acabar produint una subluxació vertebral.
Imatge 2: La presa de mostres es farà de forma estèril, és a dir la zona a puncionar: ja sigui el coll per a sang o l’abdomen per a orina, serà netejada de forma rigorosa, s’utilitzarà sempre mascareta per evitar la contaminació amb aerosols i s’introduirà acuradament la mostra als contenidors pertanyents.

A les següents radiografies podem observar diferents estadis de la malaltia.

A la imatge de l’esquerra observam un estretament dels espais intervertebrals mentre que a la imatge de la dreta s’observa unes característiques oseas típiques de un pacient amb discoespondilitis .

Un dels signes radiològics inicials de les discoespondilitis es el col·lapse del espai intervertebral. A més la ecografia pot ajudar-nos a avaluar els teixits sublumbars.

TRACTAMENT

Se realitzarà en funció dels resultats dels cultius i antiobiograma. Hi ha que tenir en compte que els cultius de orina i sang tenen una sensibilitat de aproximadament el 50%. El cultiu de disc te major sensibilitat.

SEGUIMENT

Una de les qüestions mes importants es sabre quan es pot aturar es tractament. Ja que no existeix un protocol  descrit de quant aturrar el tractament. Se realitzarà en funció de la sintomatología clínica , Prot C reactiva i proves de imatge de seguiment.