Es refereix una moixa d’11 anys amb hipertiroidisme refractari al tractament amb dosis creixents de tiamazol (Apelka®) per investigació d’efusió pleural sospitadament deguda a cardiomiopatía hipertròfica tirotòxica o secundaria a hipertiroidisme.

Figura 1: Radiografia lateral de tòrax mostrant presència d’efusió pleural. És difícil valorar correctament el tamany de la silueta cardíaca degut a la presencia de l’efusió, que sempre eleva el cor i dona la impressió que sigui major de tamany del que realment és, pel que l’ecocardiografia es torna imprescindible.

A l’examen físic està taquicàrdica i la pressió arterial és normal, amb la pressió sistòlica a 150mmHg. La condició corporal és baixa i té el pèl en mal estat, un aspecte típic de gat hipertiroideu.

L’ecocardiografia mostra que les parets ventriculars són de gruixa normals, al voltant de 4.5mm en diàstole (referència <6mm), pel que es descarta la cardiomiopatia hipertròfica. Ambdós atris són de tamany normal i la funció tan sistòlica com diastòlica son normals, pel que s’exclou l’origen cardíac de l’efusió pleural. Després de col·locar un catèter cefàlic i d’administrar sedació intravenosa amb dosis baixes de dexmedetomidina, metadona i alfaxan es drenen 250mL de líquid serosanguinolent i a continuació s’obté un TC de tòrax amb contrast.

Figura 2a: Vista longitudinal del TC del coll post-contrast on s’observa la glàndula tiroides esquerra molt engrandida de tamany, més de 4 vegades el tamany de la dreta.
Figura 2b: El mateix TC de coll, però en vista axial, on s’aprecien les dues tiroides, la dreta de tamany normal (fletxa petita) i l’esquerra molt més gran (fletxa gran).

DISCUSSIÓ:

Els nòduls tiroideus es troben freqüentment en éssers humans, especialment en dones, i la majoria són benignes. De la mateixa manera, els nòduls tiroideus són relativament freqüents en moixos majors i solen estan associats amb hipertiroïdisme clínic. La majoria són deguts a hiperplàsia adenomatosa funcional però benigna des del punt de vista neoplàstic, però de vegades es tracta de tumors malignes, concretament carcinomes tiroideus. En canvi, les masses tiroidees són infreqüents en el ca, però quan es detecten freqüentment són malignes. 

Generalment, tant en moixos com en cans, quan se presenten al veterinari és perquè han desenvolupat signes clínics deguts a la lesió de la tiroides: en el moix generalment amb signes d’hipertiroidisme, i en el ca sovint és per l’espai que ocupa la massa cervical comprimint les estructures adjacents. 

En aquest cas, el gran tamany de la glàndula tiroidea esquerra i la falta de resposta a dosis altes de tiamizol fan pensar que es tracti d’un carcinoma de tiroides, tot i que no s’ha aconsellat fer biòpsia per evitar causar una possible “tormenta tiroidea”. El tractament mèdic, per tant, no és una opció resolutiva en aquest cas, pel que queden dues opcions:

  • Tiroidectomia: es tracta de l’extracció quirúrgica del teixit tiroideu. Aquesta cirurgia presenta una alta morbilitat i mortalitat degut als elevats riscos anestètics d’un gat hipertiroideu i generalment geriàtric. La cirurgia és factible sobre la glàndula tiroidea, però la majoria de vegades no es té accés al teixit tiroideu ectòpic, pel que només s’ofereix una solució parcial, segurament insuficient contra l’hipertiroidisme.
  • Iode radioactiu (I131): És un dels tractaments més segurs, efectius i més ben tolerats contra l’hipertiroidisme. La tècnica consisteix en injectar iode radiactiu de forma parenteral. Aquest és atret pel teixit tiroideu, concentrant-ne la radiació, que destrueix les cèl·lules hiperfuncionals sense afectar les cèl·lules tiroidees atrofiades, que recuperaran la seva funcionalitat en els següents mesos (podent causar un estat d’hipotiroidisme transitori mentre això succeeix). S’estima que un 95% dels moixos hipotiroideus per adenitis benigna poden controlar la malaltia amb una sola dosis. En cas de carcinomes tiroideus, dosis altes també han mostrat estadístiques de control de la malaltia molt bones, amb supervivències de fins a 2.381 dies (més de 6 anys). La limitació d’aquesta tècnica és la necessitat d’instal·lacions especialitzades (que avui en dia, a l’estat Espanyol només està disponible a un centre a Madrid i un altre a Barcelona) i la necessitat de tenir el gat hospitalitzat en aïllament mentre és radioactiu durant de una a dues setmanes, pel que els costos poden resultar elevats.

Després d’haver explicat aquests pros i contres a la tutora d’aquesta moixeta, aquesta ha organitzat la referència a un dels dos centres on es realitza el tractament amb iode radiactiu i esperem que els hi vagi tot beníssim!!